Admeto que aconseguir que el català esdevingui llengua normal al Parlament Europeu ha estat gairebé una obsessió en els vuit anys que porto treballant en aquesta institució. Confesso que, quan vaig arribar-hi, l’any 2004, creia que ho aconseguiríem de seguida. Sabia que els nostres predecessors ho havien intentat fins a la sacietat, sense sortir-se’n. I tanmateix, estava segur que es tractava (vaja, que es tracta) d’un tema absolutament de sentit comú i de fàcil solució. L’aliança catalano-defensora en aquest assumpte vé de lluny, i en els dos mandats que he viscut, hem procurat enfortir-la.

És ja prou conegut per a tothom que el català és una llengua viva, utilitzada amb total normalitat per uns 10 milions de persones pertanyents a tres països de la UE i un d’associat (Andorra); que al PE són oficials llengües que compten amb molts menys parlants que el català; que la Constitució espanyola (article 3) considera el català una de les quatre llengües cooficials de l’Estat espanyol; que és una llengua d’ús habitual en l’administració, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació i en tots els àmbits culturals; i, que donat que el respecte per la diversitat lingüística és una de les bases democràtiques i culturals de la construcció europea, tal i com queda establert en l’Article 22 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió, resulta profundament injust discriminar una llengua amb l’argument que no s’utilitza en tot l’Estat.

Però, si tot això és tan evident, què és el que falla? Molt senzill: l’estructura de l’Estat, Madrid, el govern central, digueu-li com vulgueu. En aquest sentit, he de dir que no he percebut cap diferència substancial entre els governs del PP i els del PSOE. I això és preocupant.

I no obstant, tinc la impressió que estem més a prop que mai de resoldre l’afer, almenys en la seva dimensió europarlamentària. El President de l’Eurocambra en Martin Schulz, lector empedreït de Cabré, ha reiterat sovint el seu compromís personal i polític en favor que puguem usar el català als plens del PE, amb tota normalitat. Som conscients de la magnífica oportunitat que aquesta situació ens aporta, i hi estem treballant.

Confio que aviat resoldrem aquest clar dèficit democràtic i lingüístic, i quan ho aconseguim, estic segur que molta gent que avui no és conscient de la importància d’aquesta fet es preguntarà: com és que no ho hem resolt abans, això? I la resposta caldrà trobar-la, un cop més, en un model d’Estat, l’espanyol, que no respon a la realitat nacional actual, i que no encaixa en l’Europa dels pobles que tanta gent somniem, i per l que treballem.

Raül Romeva i Rueda, Construint Sinergies

Raül Romeva i Rueda, Iniciativa per Catalunya Verds, es eurodiputado y Vicepresidente del Grupo de los Verdes/Alianza Libre Europea del Parlamento Europeo.